CARLOTA GURT
SOLA
Un joc
psicològic de primera: 'Sola', de Carlota Gurt
La primera novel·la de l'autora barcelonina es llegeix amb inquietud i certa incomoditat
L’ escriptora i traductora Carlota Gurt (Barcelona, 1976) va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2019 amb el recull de contes Cavalcarem tota la nit i ara publica Sola, una novel·la debut que, a banda de no semblar-ho, "sotmet el lector a un compte enrere implacable", com afirma Jordi Nopca a la faixa del llibre. L’estructura de Sola és un dels seus principals atractius: comencem a llegir la solitud de la Mei narrada en un compte enrere de cent vuitanta-cinc dies. L’altre factor a destacar és el seu estil, la prosa viva i el joc psicològic que eleva la qualitat literària del llibre a cotes altes. Sense filtres, podem afirmar que, prenent com a referència el llenguatge de la identitat femenina de Mercè Rodoreda i del ruralisme i la feminitat violenta de, l’autora de Sola els supera i, per què no, els actualitza.
Sola és la història d’aquest aproximat mig any (d’abril a novembre) de la vida de la Mei, una filòloga barcelonina de quaranta-dos anys que sap que "la realitat no descompta". Després que l’acomiadin de la feina a l’editorial i que decideixi posar quilòmetres amb la seva parella, s’instal·la en un mas familiar al mig del bosc de Sorrius —el seu "santuari de treball"— per estar sola i per escriure la seva novel·la protagonitzada per la Mila. Quan arriba s’ha d’espolsar els records que se li tiren al damunt dins aquella casa morta que ella haurà de ressuscitar. Atacada per un vertigen vital i conscient que el cos se li ha fet petit per a tanta ànima, observa els objectes del mas amb els records que porten incrustats, trepitja camins de terra per prendre consciència de cada passa, viu sense pressa entre "falgueres que em llepaven els genolls", i sap que el temps es volatilitza i ens desapareix als nassos.
La innocència i la malícia del context rural
Carlota Gurt construeix la protagonista amb tot detall
a nivell psicològic, però també es dedica als secundaris, a la barreja
d’innocència i malícia del context rural, i al paisatge, un protagonista més.
Amb una acció ben dosificada per mantenir l’expectativa i una escriptura segura
i consistent de llenguatge rutilant, l’autora dansa per la identitat de la Mei,
de l’autodestrucció fins a la reconstrucció, de la crònica del naufragi a la
crònica de la supervivència, de l’abatiment més radical fins a l' animalitat més
arrelada, tant que la pot arribar a convertir en llegenda local: "No la
saps, la llegenda de la folla?" Entremig, les preguntes existencials se li
apiloten a dins, els precipicis no es poden evitar, però al mateix temps l’oïda
se li agusa amb la sensació de perill i la mirada interior d’escriptora
(d’artista, per tant) li dona algunes de les respostes a les filtracions de la
solitud més enllà del seu primer model d’escriptura: Solitud, de
Víctor Català, de la qual la Mei, de mica en mica, s’allunya.
Sola és un relat molt punyent que es llegeix amb inquietud i certa incomoditat. Interpel·la el lector sense filtres ni floritures. La solitud com a estat que transforma. Sempre hi ha un abans i un després de l’aïllament. La Mei ja era una dona a la deriva, però Carlota Gurt la sap construir com un personatge rodó a través de la primera persona narrativa i del detallisme psicològic a què la sotmet. Com en una operació quirúrgica, delicada i precisa, la plasticitat i la potència simbòlica fan del relat una rara avis en maduresa. Amb punts en comú amb Cavalcarem tota la nit, i escrita simultàniament a aquest recull de contes.
Sola és l’obra mestra d’una Carlota Gurt que ha apujat tant el llistó que els seus contemporanis la trigaran a oblidar. Escriure una crònica de la solitud, una suma de solituds, quasi de manera científica, amb ingredients psicoanalítics complexos i escenes realment crues, i tenir la capacitat de fer-ho amb una llengua viva gens refistolada té molt de valor.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
